Es busca donant de sang rara
Una de cada 10.000 persones té una sang que no tenen el 99,99% de la resta de ciutadans. És l’anomenada “sang rara”. Això suposa que entre el 0,01 i el 0,1 per cent de la població té sang “especial” i quan rep una transfusió d’un donant qualsevol, pot ser que el seu cos no la toleri.
El receptor amb ‘sang rara’ generarà anticossos contra el grup sanguini que rep perquè el detecta com un agent estrany i activa els mecanismes de defensa. Actualment hi ha descrits més de 300 grups sanguinis, però els més comuns són els ABO i l’Rh.
Hi ha descrits més de 300 grups sanguinis diferents, encara que els més comuns són l’ABO i l’Rh
El que diferencia a les persones de sang rara és precisament no tenir aquests grups sanguinis majoritaris o ‘públics’ que tenim el 99,99% dels mortals. El fenomen estrany aquí és “no tenir”, i per això el seu sistema s’altera al rebre sang amb grups sanguinis desconeguts pel seu cos.
Què passa doncs si una persona amb “sang rara” té un accident i necessita sang de manera urgent? Aquesta persona haurà de rebre necessàriament sang d’aquest 0,01% que és idèntica a la seva. És per això que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) busca tenir localitzats aquests donants arreu del món. A casa nostra, conscients que la unió fa la força, es va crear el 2005 una xarxa de centres especialitzats en grups sanguinis estranys que forma part d’un panel més ampli que gestiona la OMS.
El doctor Eduardo Muñiz, director del laboratori d’immunohematologia del BST, és un dels hematòlegs experts en fenotips especials de referència internacional. Ell ha estat l’artífex d’haver impulsat la recerca d’aquests tipus de sang tan especials a l’Estat.
Hi ha una xarxa internacional de registres de sang rara
El Banc de Sang i Teixits forma part de la xarxa de centres especialitzats en fenotips estranys de l’Estat, juntament amb tres organitzacions més: els centres de transfusió de la Comunidad de Madrid, de la Comunitat Valenciana i de Galícia. No obstant això, a Catalunya disposem de més de 350 fenotips especials, gairebé la meitat del que hi ha a l’Estat.
En l’àmbit internacional, qui coordina aquesta xarxa és l’Institut de la Transfusió de Bristol, al Regne Unit, que compta amb tots els registres d’unitats rares congelades i de donants que existeixen. Són més de 5000 registres (entre donants i sang congelada) que pertanyen a 60 centres i són de 26 països diferents i és des de Bristol que es coordinen les demandes a escala internacional. El doctor Muñiz és el coordinador estatal quan hi peticions d’altres països.
Se sol descobrir que una persona té sang rara quan ha estat malalta o bé, perquè és gestant
Com se sap si una persona té sang rara? Normalment es ‘descobreix’ en pacients que han estat malalts i en gestants. Aquestes són les vies més típiques, encara que segons explica el dr. Muñiz, “hi ha hagut casos que hem actuat preventivament i els hem buscat”. Això s’ha produït, per exemple, en el cas d’un grup sanguini estrany procedent de Sudamèrica però que amb els moviments migratoris, ha estat reclamat en més d’una ocasió a Europa.
Al BST es reben peticions d’arreu del món i de molts casos diferents; “actualment tenim la demanda d’una persona del Japó amb un fenotip molt rar que a més, té una malaltia hematològica i requerirà transfusions periòdiques”, explica el dr. Muñiz.
La tendència actual és tenir localitzats els donants per quan sigui necessari, en comptes de congelar sang
En aquest sentit, la tendència actual és tenir els donants localitzats en una base de dades que es va ampliant, en comptes de congelar sang. Cal tenir en compte que el procés de congelar i descongelar és molt més laboriós que poder trucar per telèfon a una persona del registre perquè vingui a donar sang. I a més, requerir al donant quan faci falta té un avantatge afegit: la sang fresca té una duració de fins a 35 dies, i la congelada, una vegada es descongela, només aguanta set dies, tal com explica el cap d’Immunohematologia del BST al vídeo.
Si vols saber-ne més:
