A Catalunya hi ha més de cent ‘donants centenaris’

Són tots del mateix club “els cent de cent”, encara que no es coneixen. Són donants fidels que des de fa anys, no fallen mai quan els toca. És una de les cites més ben apuntades a la seva agenda i ho tenen com un deure sagrat: escapar-se mitja hora a donar sang 4 vegades l’any. La majoria són homes.

A Catalunya hi ha a la vora d’un centenar de donants de sang que han donat més de cent vegades. Són cent donants que s’han pres la donació com una cita ineludible. Com el Rafel o l’Antonio que no en perdonen ni una, sempre que el metge els ho permeti i fins que el cos aguanti, diuen.

El Rafel va celebrar la donació número 100 a la Mútua de Terrassa durant la Marató de Catalunya del gener. Havia donat per primera vegada per una urgència familiar quan tenia 18 anys i la seva àvia necessitava una transfusió urgent. Llavors vivia a la Bonanova i va anar a donar a prop de casa, a la Clínica de La Sagrada Família quan encara no hi havia ni registres.

Ara, que viu a Sant Cugat, és donant habitual a la Mútua de Terrassa, on aviat farà deu anys que hi dona. Tot i això, la seva vocació és la d’un ‘estratega’ de la donació perquè busca “els llocs on considero que puc ser més efectiu, on hi ha maratons o campanyes de donació, i hi vaig”, explica.

 

Antoni Cortés
Antoni Cortés

Un altre dels “donants centenaris” és Antoni Cortés, de la petita població de Bot, a tocar de La Fatarella (Tarragona) i que amb 65 anys, ja ha arribat a les 124 donacions.

“Cada vegada que puc donar sang, per mi és una festa. Busco la manera egoista de fer un acte que em faci sortir panxo i satisfet, si vols, es pot mirar així!”, explica Antoni amb ironia. A Bot només hi pot donar cada sis mesos i per això, cada vegada que vol donar ha de conduir fins on calgui, Tortosa o on hi hagi campanya.

Antoni diu que va començar a donar “molt tard”, als 27 anys, quan va anar a visitar un malalt a l’Hospital de la Verge de la Salut. “Jo fins aleshores vivia molt feliç i al veure tot allò, em vaig adonar del patiment que hi havia en molta gent i vaig pensar que aquesta era una manera d’ajudar . M’ho vaig prendre com una carrera de fons, amb una constància sagrada cada 3 mesos. I només he parat durant una hèrnia, que em va impedir donar”.

Entre les anècdotes en destaca la vegada que un infermer aprenent el va punxar fins a 5 vegades i tot i això no va poder acabar d’omplir la bossa. “Li vaig dir ‘no pateixis’!”, recorda. I insisteix que les infermeres “són unes artistes, perquè ni noto com em punxen”.

Josep Maria Callís
Josep Maria Callís

I encara tenim el degà dels donants a cada nostra, en Josep Maria Callís, un avi de 98 que és història viva de la donació. Va començar a donar al front republicà de la batalla de l’Ebre, durant la Guerra Civil. I ho feia compartint xeringues i posant la sang en gerres de vidre. Diu que donava fins a dues vegades al mes i “es quedava atontat”. Ha donat des dels 18 anys fins als 65 i té el carnet del Banc de Sang i Teixits que l’acredita com el primer donant. L’evolució  de l’extracció de sang a l’actualitat s’ha convertit en un procés fàcil, senzill i segur que no té res a veure amb el repte que suposava fa 60 anys.