En el punt en què estava, hi ha gent que se'n surt i gent que no
Freia Culla, trasplantada de medul·la òssia
Fa més de deu anys, quan tenia 26 anys i feia primer d'infermeria, vaig patir una aplàsia medul·lar, una afectació bastant rara, i m'havien fet un tractament que havia sortit bé. Em van dir que, com que m'havien tocat la medul·la, podria ser que tingués més facilitat a desenvolupar càncer, però que no tenia per què passar. Així que havien passat deu anys i jo estava bé, però en fer-me una analítica, van veure que hi havia resultat alterats i em van fer les proves.
Efectivament, tenia una mielodisplàsia, que podia acabar en leucèmia. Jo ja venia d'una malaltia de medul·la prèvia i per això van optar directament pel trasplantament.
El que passa és que van intentar contactar amb un donant, i mentre esperava, va passar mig any i vaig acabar desenvolupant la leucèmia. Em van dir que això és com una loteria perquè hi ha qui, tot i passar anys, no la desenvolupa mai, i d'altres, que sí. I aquest era el meu cas.
A partir d'aquí, ho recordo tot molt ràpid. Em van ingressar a Can Ruti, i primer em van fer quimioteràpia per la leucèmia, per eliminar-la i em van planificar dues tandes. Però la primera em va afectar tant que gairebé ni ho explico. Representava que jo havia d'estar ingressada un mes i ja en duia dos. Vaig estar molt temps durant el qual no em pujaven les defenses, i així era impossible que em poguessin fer el trasplantament.
Recordo una doctora de l'Institut Català d'Oncologia, molt maca a qui li vaig dir "soc infermera i sé quan veig que se m'escapa la vida, no? Perquè les defenses no em pugen". I ella em va dir "és cert, el punt en què estàs, hi ha gent que se'n surt i gent que no". Ho recordo perfectament perquè al cap de dos dies, les meves defenses van començar a pujar.
Vaig sortir del primer ingrés i per sort, em van dir que no em farien la segona tanda de quimioteràpia, perquè em van mirar la medul·la i resulta que estava completament neta de leucèmia, no tenia cap cèl·lula cancerosa.
En aquesta ocasió, havia passat el temps i van poder contactar amb el donant. Tot plegat va ser bastant ràpid, em van deixar tres setmanes de descans i en aquest segon ingrés vaig entrar plorant, perquè no volia tornar a passar pel mateix, recordava com ho havia passat de malament a l'inici.
Però va anar superbé, el dia del trasplantament, em vaig penjar tot de coses a la paret, i van venir i em van posar música clàssica i coses per animar-me. Estava superfocalitzada. I rodejada dels companys de feina que treballaven a Can Ruti com jo. Eren finals de novembre, i per Nadal, ja estava a casa.
Va ser molt emocionant, quan vaig notar que la transfusió de la sang de medul·la òssia m'entrava al cos, vaig sentir que estava salvada. No puc explicar-ho amb paraules. Va ser com un amor a primera vista. I no vaig fer quasi cap complicació tot i el que m'havia passat anteriorment. Va ser superràpid. I la medul·la perfecta. Aviat farà quatre anys i puc dir que estic molt bé, i que gràcies a tot l'equip mèdic, impressionant, i als donants, ho puc explicar.