La donació de teixits no et salva la vida, però te la canvia molt

A l’edat de 5 anys em va sortir un brot d’herpes zoster a l’ull. Això em va anar sortint recurrentment gairebé cada any, i quan em passava, em podia estar mig any tranquil·lament amb tractament. En aquells temps no hi havia els tractaments que hi ha avui en dia i es feia molt llarg i feixuc. Hi havia moltes vegades que m’havia d’estar tancat en una habitació a les fosques perquè qualsevol llumeta em molestava molt i no podia.

Això va fer que tots aquests anys que vaig tenir herpes, m’anés ratllant la còrnia. I amb els anys, em van detectar que havia perdut molta visió: en l’ull esquerre tenia un 10% de visió i en el dret un 60%. No m’hi veia. Tot i això, jo havia fet vida normal i feia muntanya i de tot. En una ocasió vaig tenir un accident molt greu en una prova de bicis a Itàlia i va ser el moment de parar i de mirar-ho bé. Vaig caure per un precipici i gairebé no ho explico. 

Llavors va ser quan m’ho van mirar i van veure la pèrdua de visió que tenia. I  llavors em van fer un trasplantament de còrnia. Tot va ser molt ràpid. Però després van ser dos anys de muntanya russa, d’intentar equilibrar l’estigmatisme i la visió, de treure’m els punts que em posaven moltes vegades. Van ser molt durs aquests dos anys

Però això avui dia ja està passat i no em queda més que agrair a la gent que dona teixits perquè potser no et salven la vida, però te la canvien molt. La meva vida d’avui dia no és la mateixa que tenia fa cinc anys quan em van operar. Només puc fer que agrair a tots els donants i a tot l’equip mèdic i els metges que han fet possible el trasplantament i que jo hi vegi ara així.